8
des
800px-Sputnik_asm

Kennedy, l’Sputnik i l’ontologia del llenguatge

Any 1957, la Unió Soviètica posa en òrbita el primer satèl·lit espacial, l’Sputnik 1. El món vivia en plena guerra freda i podríem dir que aquest fet va despertar certa intranquil·litat entre els nord-americans. En aquells moments, molts pensaven que la URSS anava tecnològicament endarrerida respecte els Estats Units, es deia que no eren capaços ni de fer neveres, i l’impacte que va causar aquella gesta puc imaginar que va ser ser majúscul. A més, la sensació de tenir un aparell orbitant per sobre els seus caps, governat per l’enemic, no devia deixar indiferent a molts estatunidencs. De fet, tot i que l’Sputnik era una mica més gran que una pilota de futbol, 58 cm de diàmetre i 83 kg de pes, alguns pensaven que podia deixar caure bombes atòmiques sobre els EUA. Després va venir l’Sputnik 2, que va transportar la gossa Laika. La majoria d’observadors coincideixen en que, en aquells moments, la URSS estava més avançada en la cursa espacial que els EUA. Aquesta competència va portar a la creació de l’Administració Nacional de l’Aeronàutica i de l’Espai, la NASA.

Una de les primeres decisions de la NASA va ser crear el Projecte Mercury, un programa concebut amb l’objectiu de ser el primer país en posar una persona orbitant per la Terra i tornar-la sana i estàlvia. Per aconseguir-ho, es van seleccionar set pilots entre 508 candidats de les forces aèries americanes mitjançant exigents proves físiques i mentals. El primer llançament seria del tipus suborbital: sense arribar a orbitar per la Terra, el vol havia de descriure una trajectòria parabòlica fins un mínim de 100 km d’alçada per sobre del nivell del mar, de manera que arribés a l’espai, i acabés caient al mar. Quan tot estava preparat per a que Alan Shepard, l’escollit entre els set candidats, fes el primer vol suborbital, la NASA va tornar a rebre un revés semblant al de l’Sputnik.

Novament els soviètics els van passar per davant i unes setmanes abans, la URSS va posar en òrbita el cosmonauta Yuri Gagarin. Era el 12 d’abril de 1961. Shepard va fer el seu vol fins a 187 km d’alçada en un vol de 15 minuts i amb un recorregut de 486 km, el 5 de maig del mateix any, 23 dies més tard.

Technicians_working_in_the_McDonnell_White_Room_on_the_Mercury-crop

Fixeu-vos que la diferència no només era d’uns quants dies amunt o avall, els soviètics ja havien posat un home en òrbita, mentre que els americans, a part d’anar tard, només van aconseguir un vol suborbital de quinze minuts. Imagineu-vos la situació creada per la competència entre les dues superpotències del moment.

Doncs bé, en aquells moments, només 3 setmanes després de la missió d’en Shepard, apareix el president Kennedy mostrant les seves dots de lideratge i de carisma, i aprofitant la situació, li dóna una nova interpretació als fets ocorreguts fins el moment, possibilitant un futur més motivador. Potser portat per l’eufòria del moment, a partir d’una reflexió profunda o bé com aquell que no diu gran cosa, fa la següent declaració:

Crec que la nostra nació s’hauria de comprometre amb l’objectiu, abans de que s’acabi aquesta dècada, de portar una home a la Lluna i tornar-lo sa i estalvi a la Terra

Recapitulem: som a l’any 1961 i tot el que han aconseguit els americans és fer un viatge suborbital, és a dir, només traient el cap per l’espai, d’uns quinze minuts. I el seu responsable màxim diu que en menys de 9 anys han d’anar a la Lluna i tornar amb una persona a dins! Somiador, visionari, polític de cap a peus? O bé havia perdut l’enteniment?

Us imagineu la suor freda que devia córrer per la pell d’alguns? Les palpitacions, l’acceleració de la respiració? Segur que més d’un devia pensar que s’havia tornat boig. Aquí és on entra en joc la característica principal de les declaracions: l’autoritat. Tots podem fer declaracions, però no sempre tenim l’autoritat necessària per a que aquestes tinguin algun efecte. Jo podria fer la mateixa declaració canviant la Lluna pel planeta Mart o Saturn, però probablement les meves paraules no tindrien cap efecte en la realitat de la nostra civilització. En aquest cas, Kennedy, el president dels EUA, era una de les persones més poderoses del món, sinó la que més, per tant tenia poder i autoritat per plantejar-ho.

Mentre la suor freda seguia corrent per la pell dels principals responsables i treballadors de la NASA, immediatament es devien posar a pensar què farien. L’efecte de les paraules de Kennedy va desencadenar tot un seguit d’accions, de converses, de moviments, de reunions, d’emocions inimaginables uns segons abans. La data ja estava fixada, ara només quedava decidir el qui i el com. Les paraules havien creat una nova realitat.

Segur que més d’un ha pensat: “això és fàcil de dir si ets el president dels EUA”. Doncs bé, cada vegada que fem una declaració, i que tenim l’autoritat per fer-la, posem en joc la nostra credibilitat, la nostra confiança. Per tant, intueixo que per en Kennedy tampoc no devia ser fàcil dir aquestes paraules. Just després afegeix:

Hem escollit anar a la Lluna en aquesta dècada no perquè sigui fàcil sinó perquè és difícil

O sigui, a sobre reconeix la dificultat i posa un objectiu desafiant, reptador, difícil. Quina petjada haguessin tingut les seves paraules si l’objectiu no hagués estat desafiant? Quin efecte hagués produït en els ciutadans, en la moral d’un país o del món occidental sencer? Miquel Àngel, l’artista renaixentista, ja ho va dir fa molts anys:

Michelangelo_portrait

El major perill per a la majoria de nosaltres no és que la nostra meta sigui massa alta i no l’aconseguim, sinó que sigui massa baixa i l’aconseguim

Sense la declaració d’en Kennedy la realitat hagués estat una altra. No sabem quina, però el que és segur és que les seves paraules van provocar una sèrie de canvis, una sortida de la zona de confort de molts, un augment de la incertesa i un increment de l’eficiència vers un objectiu que a priori semblava impossible.

Segons l’Ontologia del llenguatge, disciplina desenvolupada per Rafael Echevarría, Juliol Olalla i Fernando Flores, i base del coaching ontològic, les declaracions són un acte lingüístic que crea un nou món, no el descriu. Per poder dur a terme declaracions es necessita poder i aquest prové de l’autoritat de qui les fa. Les declaracions amb autoritat i desafiants són poderoses i són una eina imprescindible per iniciar canvis en les nostres vides. Potser algú pensarà: “sí, però jo no tinc autoritat en la majoria de coses que passen a la meva vida”, i jo li faria la pregunta

Qui, sinó tu, té autoritat sobre la teva vida?

I li recordaria que hi ha algunes declaracions breus, elementals, contundents i imprescindibles que de vegades semblen oblidades: el No i el Prou! en són dos grans exemples.

No i Prou! són dos grans exemples de declaracions

El llenguatge és una eina poderosa i a l’abast de tothom. Utilitzat eficientment ens pot guiar cap el compromís (cap a nosaltres mateixos i davant els altres), ens ajuda a col·laborar, és iniciador de canvis, ens mou a l’acció, crea realitats… De manera inversa també pot ser un gran fre. Us imagineu què hagués passat si Kennedy hagués dit:

Molt bé nois, ja hem aconseguit un vol suborbital de 15 minuts, estic orgullós de vosaltres. Ara a seguir treballant!

 

Albert d’Anta
Coach Ontològic Professional
Coach supervisor al CEC

 

PS: si us ha interessat la història del Projecte Mercury, us recomano aquest vídeo:

Contacte